En el món de la salut mental hi ha molts mites que han sorgit del pensament popular i que no ajuden gens al fet que les persones que els pateixen no acabin estigmatitzades per la societat.

En concret, els trastorns alimentaris en tenen sis de molt comuns. És un trastorn on només el 10% dels afectats reben tractament segons dades de l’Associació Nacional d’Anorèxia Nerviosa i Bulímia dels EUA. S’ha d’afegir-hi que estem davant d’un dels trastorns mentals amb un índex de mortalitat més alt.

6 mites que cal esborrar de la nostra societat

L’anorèxia només la pateixen les noies adolescents. No existeix una discriminació per edat, sexualitat, orientació sexual o procedència. Durant la dècada compresa entre el 2001 i el 2010 es va donar un augment considerable de casos d’anorèxia i bulímia entre persones de mitjana edat, és a dir, des dels 35 als 60 anys.

Per diagnosticar un cas de trastorn alimentari la persona ha de patir una pèrdua de pes considerable. Tot i que és un símptoma important a tenir en compte, no sempre es dóna en tots els casos. També s’han de considerar símptomes com alteracions en les relacions d’amistat i familiars, baix rendiment acadèmic o laboral, dificultats cognitives, alteracions mèdiques o canvis d’humor.

Els trastorns alimentaris són per culpa del menjar. Els trastorns alimentaris no es curen només tornant a menjar. Malauradament no és així de fàcil. És un trastorn multi causal que inclou molts factors com per exemple la percepció de les emocions i percepcions.

La gent que pateix anorèxia nerviosa també pateix bulímia nerviosa. Segons les últimes dades el trastorn que té més prevalença actualment és la bulímia per sobre de l’anorèxia. Un altre tipus de trastorn molt diagnostic és el de conducta alimentària no especificat. Aquest criteri inclou les persones que tenen algun tipus de problema però que no es pot incloure dins del diagnòstic d’anorèxia o bulímia a causa que no es compleixen tots els criteris necessaris.

Per exemple, no existeix una pèrdua de pes significativa en casos d’anorèxia, no hi ha pèrdua de la menstruació o que els afartaments no es donen més de dos cops a la setmana.

Els trastorns alimentaris són només una fase i a mesura que ens anem fent grans van desapareixent. Estem davant d’un trastorn molt seriós i amb un índex de mortalitat molt alt. A més, existeix una relació amb altres trastorns associats com poden ser l’ansietat o la depressió. I no, els trastorns alimentaris no desapareixen amb l’edat. Tot el contrari, si no reben un tractament adequat per cada persona provocarà que es cronifiqui per la resta de la seva vida. Un bon tractament a temps és la clau per poder-lo superar amb èxit.

L’anorèxia nerviosa és l’únic trastorn amb un desenllaç fatal. Els últims resultats es diuen que qualsevol trastorn alimentari no tractat pot tenir conseqüències fatals. Segons l’American Journal of Psychiatry (2009) la mitjana de mortalitat varia entre els diferents trastorns. En el cas de l’anorèxia nerviosa seria el 4%, en la bulímia nerviosa el 3,9% i en el tipus no especificat estaria al voltant del 5,2%.